Si no us ho he comunicat bans era perquè, en certa manera, m’intentava convèncer a mi mateix que no era així, que “segur la que setmana que vé faré alguna cosa” i tot això. Com que és evident que només amb bones intencions no s’omplen posts, ho faig oficial: La Terminal es tanca temporalment.

Ei! Que això no és un “adéu”, sino un “fins aviat”.

Salut!

Un altre relat curt. Potser el trobeu un tant estrany, però crec que us agradarà!

Júlia es troba abatuda. Es planteja seriosament el suïcidi.  L’alternativa és assumir que s’ha convertit en el tipus de persona que més desprecia: una beata. Fa pocs minuts que  ho ha descobert, i encara roman allà plantada, sense poder-se moure, asseguda davall una creu invertida i amb una bíblia negra a les mans. 

Com pot haver arribat a aquest punt? Ella només volia arribar a la cúspide del mal. Durant més de trenta anys, ha consagrat la seva vida a l’adoració del Maligne, intentant  minar el poder de les forces de la llum en pro del caos i la llibertat. Als quinze anys començà, pintant creus invertides, llegint el que se li posava al davant i escoltant cançons de black metal, més tard, a la universitat, es dedicà a profanar algunes tombes i sacrificar animals petits, oficiant misses negres amateurs amb aquella colla de sonats i flipats. Les drogues psicodèliques i les orgies arribaren també en aquella època. Es recreava imaginant la frustració i desesperació del Bon Déu, observant des d’allà dalt com una simple mortal podia desafiar-lo i destruir allò que estimava. La sensació de poder que li provocava era addictiva. Amb el temps, però, el grup s’anà disgregant: uns ho deixaren en pro de vides estables i convencionals; d’altres desaparegueren del mapa, morts, detinguts o exiliats; i els demés pujaren de nivell en les seves pràctiques, decantant-se pel violent camí de la bèstia.

Júlia adoptà una filosofia vital diferent. Es mantenia apartada de les demés congregacions i línies de pensament, evitava als ateus de l’Esglèsia de Satanàs, els il·lusos luciferistes, els romàntics amb ganes de fer-se els dolents i aquella colla heterogènia de bojos, inadaptats, frustrats i alienats que l’únic que cercaven era una manera d’alliberar la seva frustració.

Continuà amb les misses negres, les profanacions de cadàvers (la feina a la morgue anava molt bé en aquest sentit) i exercint i propagant el mal de manera subtil i d’amagat, però convertí la seva religió en quelcom més personal i solitari. Es consagrà principalment a l’estudi de Satanàs i intentant arribar a ell des d’una via més erudita. De la mateixa manera que els escolàstics intentaven arribar a Déu a través de l’erudició, ella trobaria a l’Anticrist. Començà per obres assequibles i a l’abast de tothom, des del Malleus maleficarum a l’Ars Goetia, de Sade a John Dee o Aleister Crowley, passant per tota una miríada d’erudits, historiadors, i imitadors. Amb el temps, aconseguí alguns manuscrits medievals, demonologies i alegories amb significats obscurs pels iniciats que fossin capaços de desxifrar-los.

Va ser a un viatge a la deprimida Moldavia exsoviètica on aconseguí una joia per la que qualsevol satanista vendria la seva ànima: es tractava d’un manuscrit medieval sense tapa ni cap altr senya d’identitat. Només els seus avançats coneixements en demonologia i codicologia li permeteren identificar-lo com al Llibre dels Tretze Salms. Segons la llegenda, en el segle XIV El propi Príncep de les Tenebres li regalà el tom, escrit amb la seva pròpia mà, a l’alquimista milanès Carlo Di Brienza, com a premi de la devoció que li professava. Quan, set anys després, el trobaren penjat d’una biga de casa seva, ningú fou capaç de trobar el misteriós tom. D’aquesta manera escapà miraculosament de les mans de la Inquisició i desaparegué de la història, convertint-se en llegenda. S’havia escrit i especulat durant segles sobre la seva existència, estudiant les rarissimes i parques referències d’altres autors. I allà estava ella, en un mercadet de poble, sostenint-lo amb les mans tremoloses.

Després de regatejar una estona en pagà una misèria i tornà a l’hotel. El primer examen revelà que aquells coneixements no li serien tan senzills d’aconseguir, car es trobaven codificats entre alegories i textos sense sentit, com tota la literatura hermètica i iniciatica. L’endemà suspengué el que quedava de viatge i agafà un vol cap a casa pera iniciar-ne un estudi en profunditat. Els codis es resistiren, com tocava en una obra de tan excelsa autoria. Cada descobriment revelava un altre enigma, cada codi, n’ocultava un altre en el seu si. Com en una ceba, havia de llevar una capa després de l’altra, amb paciència i cura, per a arribar al tresor interior. Feren falta sis anys de dedicació exclusiva i vida gairebé monàstica per a desxifrar-ne els secrets.
Finalment avui, la Nit de Sant Joan, ha dibuixat el pentagrama de sang a terra. Amb sal, ha donat forma als diferents signes cabalístics i ha encès els ciris fets amb greix humà. Ha ballat despullada la dansa macabra, entre cremadors d’encens i serps vives. Ha repetit la lletania mentre sacrificava un boc negre i l’oferia en holocaust a Satanàs, Príncep de les Tenebres, Senyor dels Nou Inferns. Sabia que aquell era el moment pel que s’havia preparat durant tota una vida, la nit de les revelacions. Però poc sospitava el que això acabaria implicant.

Gairebé se li ha parat el cor quan l’atmosfera, carregada pel fum i l’encens, ha començar a arremolinar-se i adquirir forma sòlida. Els ulls han estat el primer en aparèixer, seguits d’una silueta humana. Al temps contemplava l’encarnació del Príncep de les Tenebres.

La veritat era que, tot i el profund respecte i veneració que sentia per ell, no ha pogut evitar sentir-se un poc decebuda. Havia imaginat quelcom més… grandiós. Aixecava poc més d’un metre i mig de terra, i vestia una túnica senzilla de color negre que contrastava amb la cabellera de color cendra. La calba incipient i les celles blanques, juntament amb aquella mirada cansada li donaven un aire fràgil molt poc adient. Tot i així, l’emoció era massa gran per a que això la desalentés. Ho havia fet! Havia arribat més enllà que la majoria de Satanistes. Tenia davant seu a aquell que havia desafiat a l’Altíssim! Aquella era la pitjor blasfèmia contra l’obra de Déu, profanant la terra amb la presència d’aquell que n’havia estat expulsat. Tremolant de por i emoció s’ha llançat als seus peus. Com havia de comportar-se? Preferiria que l’alabessin amb submissió? O potser voldria gaudir del seu cos? Posseir-la amb la luxúria desenfrenada per la que era conegut i despreciat pels puritans. S’ha maleït en silenci, el seu cos ja no és tan jove ni voluptuós, hauria d’haver-hi pensat abans i dur algunes verges per a oferir-li com a present.

La reacció de Satanàs, però, l’ha sorprès. L’ha allunyada d’ell amb una empenta suau, i amb un moviment dels dits l’ha vestit amb una túnica com la seva. En veure el desconcert en la seva mirada, un somriure venerable ha creuat la cara de l’ancià, i amb una veu càlida, molt diferent a la que havia imaginat, li ha dit:

- Estimada Júlia, has hagut de recórrer un camí llarg i difícil per arribar fins aquí, però t’he d’avisar que allò que trobaràs no és el que t’esperaves.

- Què voleu dir, mestre? Estic preparat per a fer el que em digueu, considereu-me la vostra esclava, per perillosa que sigui la prova a la que em volgueu sotmetre.

- Filla meva, no soc qui creus. Sí, efectivament soc l’enemic de Déu, això és el que significa Satanàs. Però has de saber que aquelles atribucions que les vostres religions ens donen no son del tot certes. – Júlia ha aixecat la cara, encara embargada pel respecte, però amb menys por. Aquella veu era reconfortant i amable, no imaginava res així, però ràpidament ha recordat que El Maligne és capaç de recórrer a molts trucs per a les seves malifetes.

Com si fos capaç de llegir els seus pensaments, l’ancià continuà:

- Sí, soc Satanàs, però no soc diabòlic, ni recargolat, ni em plau el mal. Et costa d’entendre, eh? – Somreia – A tots us passa el mateix. Crec que el darrer que li vaig dir no va esperar a que els ciris s’apaguessin abans de penjar-se. Pobre, no ho pogué assimilar, així que aquesta vegada aniré més amb compte. Al cap i a la fi no vull que et passi cap mal.

- No us preocupeu, Mestre. Podeu ser directe, sigui el que sigui podré aguantar-ho.

- Tot és una broma. – Ha respost Satanàs amb un somriure sense humor, – Jo hauria pogut ser un déu bondadós i just, però no vaig guanyar la guerra, la vaig perdre. Ell trobava que això d’estendre un regne de terror i maldat era rematadament avorrit. Es considerava suficientment intel·ligent i sofisticat com per a enganyar-vos a tots. Us animà a seguir unes regles absurdes, que inevitablement rompríeu. Quines rialles que fa quan us veu culpar-vos i sentir-vos malament per complir els seus designis! Imagina quan se li presenta algú que, després d’una vida de privacions creu que ha guanyat el cel. Com pots imaginar, es queda amb un pam de nas. Déu li diu que no ha fer rés del que a ell li plau i me l’envia a mi, per a que el turmenti als inferns.

- Voleu dir que cada vegada que corrompia un innocent, que animava o obligava als demés a pecar…

- Els duies al bon camí, efectivament. Aquells que t’hagin fet cas aniran al cel, com tu, per haver fet feliç a Déu. Ets una bona dona, si considerem, com sol fer-se, que bo és aquell que segueix la voluntat divina.

Han parlat una estona més, però Júlia gairebé no escoltava. Tota una vida lluitant contra l’statu quo establert, l’ordre superior a tots els demés! Com se n’havia rigut, durant anys, d’aquells beneits que sentien la necessitat d’agradar a Déu, de convertir-se en éssers patètics víctimes de les seves culpes. Veure’ls angustiats, desesperats per aquells pecats que consideraven imperdonables! I ara resultava que havia estat ella, qui havia dedicat tota una vida d’abnegada devoció, de treball pastoral, de catecisme. Ella havia estat la puritana, la creient fidel, la mà de Déu. Gràcies a ella moltes ànimes anirien al cel. I Déu estaria satisfet.

III. EL PREMI

I Déu digué: Fem l’home a la nostra imatge, semblant a nos i que sotmeti els peixos, els ocells, els animals salvatges i totes les cuques que s’arrosseguen per terra. Déu creà, doncs, l’home a la seva imatge, el creà a la imatge de Déu; creà a l’home i la dona. Déu els beneí i digué: Sigueu fecunds i multiplicau-vos, poblau la terra i domilau-la, sotmeteu als peixos i als ocells, les bèsties i totes les cuques que s’arrosseguen per terra…”.

Gènesi cristiana 1:26-29

 I.

Aigua, tota la superfície del planeta està coberta per una mar blava que mai no s’acaba. Sota aquesta, enterrats per a sempre més es troben els darrers vestigis del que va ser un món emergit amb tot de criatures que caminaven, botaven i s’arrossegaven sobre la terra ferma. Les restes que més han durat al llarg dels segles són les humanes.

Sota l’aigua, grans edificacions de pedra han aconseguit retardar l’erosió de les aigües, gràcies als coneixements d’enginyeria d’algunes ments brillants. A l’interior d’un dels temples hi ha un gravat que del que encara es conserva gran part, degut al tancament hermètic de la cambra. En ell s’hi narra una profecia: “…I Déu, l’únic i misericordiós Déu, que creà totes les coses i les donà a l’home per a que els governés, llançarà un gran Diluvi Universal que arrasarà tota la vida del planeta per a que els homes paguin pels seus pecats. Tan sols uns pocs elegits es salvaran. Aquests seran els encarregats de conservar totes les espècies terrestres i repoblar la terra…”.

II.

L’estol de dofins creua les aigües, passejant. Un grup de joves acompanyat d’alguns de més edat

- Heu de saber – conta el més vell – que hi hagué un temps en que el món era ple de barreres: Muntanyes tan altes que pujaven fins a la superfície i que eren habitades per monstres. Però Déu, orgullós del seu poble, l’únic al que havia creat a la seva semblança i, per tant, atorgat ànima, veia que això era dolent i decidí canviar-ho. Durant molts dies va ploure a la superfície, tant que les muntanyes s’enfonsaren i tot el món es cobrí d’aigua. Per això hem d’estar agraïts i adorar a Déu sempre, o s’enfadarà i tornarà aixecar les muntanyes impenetrables.

- Ho entenem mestre – digueren ells, i cregueren.

 A causa d’una sèrie de qüestions personals, que ja sabeu aquells que em coneixeu d’aprop, estaré una temporada sense poder dedicar a aquest blog el temps que es mereix. Això no significa que faci comptes abandonar-lo, però el que es cert és que les actualitzacions no seran tan regulars.

 Per altra banda, la història de Gabros i Sadín quedarà temporalment interrompuda. Moltes de les coses que tenc escrites (no necessàriament publicades al blog) no m’acaben de convèncer, així com el ritme i l’estructura general de la historia. Per tot això, el millor és revisar-ho abans de res. Possiblement faci les actualitzacions amb relats curts, alguns de nous i d’altres “rescatats” del passat i revisats.

 Bé, ja estau avisats. Ara em ve una temporadeta un poc estressant, i esperem que amb final feliç!

 Salut!

Els Maleïts (somni)

És de nit, un vehicle s’acosta a la solitària benzinera.

És un cotxe vell, un R5 blanc, en el que viatgen cinc joves que han sortit a passar-ho bé i fer bauxa. La música està a plena potència, han begut i fumat, estan pletòrics. Criden, riuen i fan l’animal. Un d’ells fa la proposta d’aturar-se a la benzinera a molestar un poc a la parella de vells que la cuiden i agafar algunes botelles d’alcohol, no li fa falta insistir.

En arribar, aturen el cotxe i baixen. Criden, boten, corren i es persegueixen entre rialles plenes de joventut. Quan surt l’amo se’n riuen d’ell.

“Desgraciat! Deixa d’emprenyar i no rebràs, vell de merda”.

L’home ignora l’amenaça i intenta aturar-los. Han començat a jugar amb les mangueres de benzina com si fóssin pistoles d’aigua. Cada vegada es comporten d’una manera més frenètica i boja. Se senten algunes rialles histèriques i quan el vell es fica pel mig l’apunten amb el dit i li fan befa. Un li toma la gorra, un altre li pega una beccollada quan es gira, però tota l’acció s’atura quan un tir vola la porta esquerra del cotxe. La dona del vell ha aparegut a la porta de l’edifici amb una escopeta a les mans.

“Mala puta, no veus que som més i millors que vosaltres? Ara rebràs pel que has fet”. La transformació és immediata: al primer al·lot li canvien les mans per poderoses pinces de cranc mentre se li allarguen i aprimen les cames, que ara són verdes i fibroses com si fossin vegetals, fins a doblar la seva altura. A la noia morena li creixen ullals, urpes i una llarga cua peluda. A un altre li muta tota la part dreta del cos, quedant-li hipertrofiada i recoberta d’una curtida pell marró, el seu rostre és el d’una bèstia. El que conduía el cotxe es treu la camisa, ensenyant una horrible cara viva udolant situada al seu estómac.

Amb la mutació els posseeix el frenesí. Salten i, dotats d’una gran força o agilitat, comencen a destrossar-ho tot entre rialles dements. En segons, el vell es converteix en una gran massa de tentacles obscurs i viscosos davant l’astorament de tots, ningú no hagués sospitat que era un dels seus. Tanmateix, l’impressió dura poc i de seguida l’ataquen. Hi ha cops, dispars, talls i mossegades. Part de l’edifici cau esclafant a la vella.

Una onada de dolor i ràbia recorre el cos amorf del seu marit, que ataca amb noves forces. El jove que no havia mutat és degollat per una planxa de metall i a l’hipertrofiat l’apresen els tentacles. Es produeixen petites explosions, aviat el foc arribarà als dipòsits de benzina.

L’eufòria es transforma en pànic. Els joves fugen cap al cotxe, tornant a les seves formes humanes, mentre el que ha quedat atrapat crida barbotejant sons plens de sang. El vehicle arrenca a córrer, aquell lloc explotarà aviat. Una breu sotragada és l’únic que arriba de l’ona expansiva.

En el fons de la nit, com en una pel·lícula americana, un bosc de flames s’aixeca desafiant cap a la lluna creixent. Dins el cotxe hi regna un silenci espès i pesat, fins i tot sembla que el motor ha deixat de fer renou. L’amarga desgràcia amara en els cors dels supervivents, la Maledicció sura per l’aire.

Han perdut dos amics, però també molt més. Han perdut, en els seus cors joves, l’innocent esperança de que el destí no els afectaria.

Perquè ells també són Maleïts.

Un cotxe es perd en la carretera, enfonsant-se en la fosca de la nit.

Però la Maledicció seguirà viva.

No és obra de cap déu capriciós, com el Porc Senglar de Calidó; ni de cap déu guerrer i justicier, com la destrucció de Sodoma i Gomorra. No, el seu origen no és diví, sinó humà.

Fa molts mil·lenis hi va haver un poble, una civilització que destacà per sobre de tots els altres. Es tractava d’una cultura esplendorosa i brillant, difícil d’imaginar fins i tot en els nostres dies. Tenien tot el que volien: la terra i el cel, les forces de la natura, la felicitat, la riquesa, el poder… Però eren humans i varen voler més.

Prest fóu evident que els altres pobles, encara primitius, no tenien rés a fer contra ells i es vanagloriaren, considerant-se superiors a la resta. Creient ser déus, obraren com a tals. Renegaren de la raça humana, a la que consideraren com a inferior. Però podem dir què és superior i què és inferior? Al cap i a la fí no son més que termes subjectius que simplement indiquen diferència.

Giraren l’esquena a allò que eren i en patiren les conseqüències. Havent renunciat a l’únic que posseïen de debò, la seva herència genètica, s’abocaren a la desgràcia. Dominaven la naturalesa, i ella els obeí en el seu darrer desig. Així, inconscients com eren, invocaren la Maledicció.

Maleïts a ser diferents entre els seus iguals, a ser monstres entre els homes.

Maleïts a no tenir lloc en el món humà. A vagar entre els que es creuen els seus iguals sense trobar un lloc amb el que identificar-se, ja que les aigües devoraren el seu continent.

Maleïts a viure fins i tot quan el món mori. A veure i viure l’apocalipsi sabent que ni així podran trobar la pau.

Maleïts a no descansar després de la mort. Les seves ànimes no trobaran mai la tranquil·litat sabent que la seva descendència també estarà maleïda.

Maleïts a sofrir d’ànima, conscients de que portaran la desgràcia a generacions passades i futures. Així, quan la Fi arribi, els avantpassats seran trets de les seves tombes pels seus descendents, arrabassats del seu nínxol de mort.

Maleïts, doncs, a no ser humans.

A l’interior d’un graner vell, una nena petita plora mentre el seu pare i els seus germans desenterren els cossos momificats de tres generacions passades.

Ja no hi ha humans al món, ja no hi ha cap tipus de vida. Només queden els Diferents, els Maleïts, destinats a veure com tot s’acaba.

Finalment els cossos son recolzats a una paret mentre miren des de l’infinit, a través d’ulls morts, com acaba d’acomplir-se la maledicció.

La por és quasi sòlida. L’home acarona suaument els cabells de la seva muller, una dona bonica, però d’ulls tristos i cansats per la càrrega generacional. Als seus braços aguanta els  fills més petits, que miren sense saber que passa.

A fora tot és desert.

 Afortunadament no es trobaven en estat agressiu sinó en la catatonia que, segons li havia explicat Gabros, era tan freqüent en ells. De fet, no semblaven adonar-se de res de que els envoltava, ja fos de la companyia dels seus, ja fos de la preseència de la caravana. Durant llargues hores pogué veure’ls caminar sense rumb, parlar sols amb paraules ininteligibles o simplement asseguts o tombats amb la mirada morta.

 Un d’ells els seguí durant unes hores. Donada la proximitat, Sadín pogué veure com allà on la pell peluda i basta del tòrax s’unia a un braç infantil i pigós, s’havia produit una horrible infecció que supurava pus i teixit necròtic. Més tard s’adonà que aquestes infeccions no eren estranyes, produïnt en alguns casos extenses gangrenes, la fètida olor de les quals feia l’aire irrespirable, tot i que no semblaven molestar als seus propietaris.

 Poc a poc s’anà fent una idea de la magnitud que devia tenir aquella colònia. Eren centenars. Una colossal massa de carn humana, cossos nus formats per parts de molts altres més. El seu semblant asimètric  i grotesc, la seva mirada perduda, li provocaren un calfred “això és el que som jo?” es demanà “un monstre que ha davallat dels inferns per a vagar pels passadissos foscos i atemorint als pobles fins que algú em mati?”. Féu un esforç per a llevar-se aquests pensaments del cap. Aquells éssers que tenia davant eren absolutament idiotes i irracionals, incapaços d’articular pensaments com els seus, incapaços de ser conscients de la serva pròpia existència. “No, jo no som com ells. No vull ser una ombra perduda en la fosca. Vull saber que hi faig aquí, vull saber qui sóc. Vull respostes. Vull viure!”

 Les hores passaren i fins i tot aquelles visions abominables passaren a formar de la monotonia. Sadín ni s’adonà que es quedava dormida.

 Un renou barbotejant la despertà. Un enorme zombi es trobava assegut devora seu i el terror s’apoderà de la seva ment mentre els dits es crispaven sobre l’arma. Intentà calmar-se en veure que l’estranya criatura, la cara de la qual semblava formada per les pells de dos rostres massa estirades sobre una calavera que no era la seva, restava aliè a tot el que l’envoltava rossegant-se, amb la mirada perduda, dos dits de la seva pròpia mà. La cara preocupada de Gabros, guaitant per darrera el monstre la confortà i li donà valor. Seguint l’ordre donada, no atacaria a l’intrús si no era necessari, però amb aquella mirada sabé que si la seva vida corregués perill, l’homúncul no s’ho pensaria dues vegades abans d’afuar-s’hi. Tanta alerta, pensava sadín, en una altra situació hauria semblat absurda amb l’estúpid comportament d’aquella criatura, que tenia quelcom de grotesc i de còmic a l’hora.

 - Això és el que som? – Tornà a demanar-se amb un nus a la gola – aquests embalums de carn i brutor no son gaire diferents de mi, compartim els mateixos orígens… i així és com em veurien els Gent si s’assabentéssim del meu secret. -  veient les cares dels seus companys, una mescla de terror i determinació, recordà com Gabros li havia repetit varies vegades que ocultés la seva naturalesa als Gent.

 - Vestida passes gairebé desapercebuda – li havia dit -. Pensaran que ets una d’ells o, com a molt, un homúncul a causa de l’estrany color de la teva pell.

 “Por primitiva, terror a allò desconegut. Això sentiran, i no dubtaran en trossejar-me com ho farien amb qualsevol d’aquestes coses si els trobessin sols. ”

 Durant unes hores tenses, l’inofensiu zombi continuà menjant-se la pròpia mà, però semblà perdre interès en arribar al canell i després de passejar pesadament la mirada al seu voltant començà a menjar-se el peu. L’estranya postura que hagué d’adoptar, tot contorsionant-se , li féu perdre l’equilibri i caigué del carretó. En el seu interior Sadín respirà aliviada. En els ulls de Gabros pogué llegir-hi la mateixa expressió.

 La lenta i grinyolant caravana continuà endinsant-se en la creixent massa de zombis.

 —

 Les següents hores passaren amb la mateixa monotonia que les anteriors. Només un incident féu perillar de manera seriosa la fràgil pau que la fortuna els estava concedint. Els gemecs d’un dels cans, tot i que estava emmordassat, es feren audibles en tota la caravana quan dos zombis l’obriren en canal amb les seves mans. Tothom s’esperà el pitjor, temien que l’olor de la sang els despertés.

 Afortunadament no va ser així, i els seus moviments continuaren essent els mateixos, pesats i maldestres. Per si de cas, tiraren al camí la sangonenta càrrega i tota la caravana es mantingué alerta fins que es féu patent que no hi havia perill.  

 Finalment, el nombre de zombis s’anà reduint progressivament i mitja jornada més tard la llum d’uns pocs hilberins venturers  els assenyalà que la seguretat de les zones il·luminades era aprop. L’alegria superà a la cautela i els crits ressonaren fins ben lluny, en recobrar la compostura, les converses, tot i que en veu baixa, eliminaren les restes de tensió que quedaven a l’ambient.

 Unes hores més tard s’establiren en una explanada propera al camí principal, on es prepararen per a descansar. Guardre, el beloni, els comunicà que el viatge entre la marea zombi havia durat poc més de dos dies, el mateix temps, aproximadament, del que els quedava per a arribar al primer poblat després de la travessia.

 L’eufòria de l’arribada es dissolgué en fer recompte. El darrer carro havia desaparegut, juntament amb els tres esclaus que l’estiraven, els quatre escoltes que el custodiaven, els sis cans de càrrega i tota la mercaderia, bàsicament àmfores de vi fort. Mai no sabrien si havien estat atacat o, el mes probable segons tothom, si s’havien extraviat en la fosca. Fos com fos, no els tornarien a veure.

 Era un cop baix per als líders de la caravana, que es veuria reflectit en els escassos beneficis que n’esperaven treure, però per als demés fou acceptat com un preu baix, tenit en compte que havia perillat la vida de tots ells, i amb els ànims de qui sap que s’acosta el final del viatge, es posaren a fer feina amb energies renovades.

 Segons s’assabentà Sadín, aquell lloc era el que se solia conèixer com oasis. El camí principal continuava endinsant-se en la Fosca, però allà on eren hi havia llum i vida en abundància.

 La zona connectava amb diverses explanades i habitacions a través de passadissos, més o menys il·luminats. També hi havia varis túnels estrets que s’obrien a dos o tres metres per sobre del terra, als que els Gent es referien com a forats de ventilació. Un dels camins acabava en una gran sala amb una bassa d’aigua més profunda que un home i amb superfície suficient com per a abeurar-los a tots a l’hora. Es tractava d’una gran troballa que permeté abastir les cada vegada menors provisions. També es s’organitzaren algunes partides de recol·lecció i aprofitaren per a refer-se i descansar una jornada sencera. La moral pujà i s’aconseguiren més provisions que les que, segons el beloni, feien falta per a acabar el viatge.

—

 - Els soldats necessiten acció, ja sigui brega o  diversió – li havia explicat Gabros. – Però en la fosca, sense poder veure el que t’envolta, no es pot cridar ni cantar per a no atreure bèsties o quimeres, i això fa que pensin massa. Per això no tots els mercenaris son bons per a fer aquesta feina, fa falta molta disciplina.

 No era estrany que en aquesta situació es provoquessin conflictes. Tot i que normalment quedaven només en uns quants cops de puny, en una ocasió, el conflicte anà a més i acabà amb una esclava morta i un cilici ferit. S’actuà amb severitat i els quatre soldats que havien protagonitzat la brega, inclòs el ferit, foren fuetejats públicament. Sadín quedà fortament impressionada pel càstig i el que considerà la naturalesa violenta dels Gent i s’adonà que segurament allò també era una mostra del que trobaria més enllà de la Fosca.

 Després d’aquest incident els ànims es calmaren de nou, i els dies continuaren succeint-se. Sadín passava la major part del temps seguint la caravana o asseguda sobre un dels carros, sola amb els seus pensaments. El monòton so traquetejant es veia de tant en tant alterat quan les rodes passaven per sobre d’algun forat. En el poc temps que feia que era a la Terminal, Sadín s’havia fixat que el terra no era llis i uniforme, sinó que a moltes bandes s’hi podien trobar forats o regates de diferent tamany i profunditat, repartits de manera aleatòria. Una vegada més, havia esta Gabros qui, poc abans de trobar la caravana, li havia fet notar la possibilitat que oferia aquest fet per a orientar-se en la Fosca, encara que ella s’havia vist incapaç d’aprendre’n. A més, no era del tot fiable, ja que podien trobar-se trams en que aquestes irregularitats fossin escasses o nul·les, com els havia passat a ells quan es perderen.

 - És un sistema complicat, que requereix molta concentració, orientació i habilitat per a diferenciar els forats palpant-los amb els peus. Es pot tardar anys en aprendre’l bé i amb fluïdesa, però pot sortir-te a compte! – li havia dit mentre ella es queixava de la pròpia ineptitud a l’hora de fer el més mínim progrés en aquesta matèria.

 Perduda en els seus pensament, tardà una estona a adonar-se que la caravana s’havia aturat. Un dels exploradors pelrojos havia tornat esverat i s’estava reunint amb els dos líders de la caravana i els caps de les escortes. Finalment el comitè es desféu i es convocà una assemblea general. Alguna cosa important passava.

 - Sembla que ens trobarem amb un darrer contratemps abans d’arribar a la civilització – començà a parlar el beloni – segons ens han comunicat els exploradors, una gran concentració de zombis obstaculitza el pas. – Aquelles paraules provocaren un allau d’improperis, laments i protestes. Guardre aixecà la mà demanant silenci i continuà- la bona noticia és que no presenten un perill immediat. Es troben en un profund estat d’apatia, pel que son inofensius, però si els molestam correm el risc que se’ls desperti l’agressivitat per la que son temuts.

 - No volem que la situació canviï – intervingué aquesta vegada el cap dels boris – i per això ningú, sota pena de desmembrament i abandó, atacarà si no se li ordena, per molt aprop que puguem tenir-los o per vulnerables que puguin semblar. No sabem quant temps estarem entre ells, però la caravana no s’aturarà en cap moment a descansar, farem torns i tothom estarà atent i preparat per si passa el pitjor. Alguna pregunta?

 Algú proposà aprofitar que eren vulnerables per a matar-los, anular l’amenaça ara que encara era inofensiva, però els líders d’ambdós grups ho descartaren aviat: Era córrer un perill massa gran: si això provocava una reacció en cadena, desembocaria en una explosió de violència a la que, veient el tamany de la colònia, difícilment podrien fer front.

 La proposta de cercar una camí alternatiu també es desestimà, aquesta vegada pels líders de la caravana. Segons assegurava el beloni, aquell era l’únic camí conegut i els demés podien ser encara pitjors. Finalment tothom quedà convençut de que la única possibilitat era la de travessar la colònia intentant passar de la manera més desapercebuda possible.

 El primer que notaren fou l’olor, una pudor acre que es mesclava amb la fortor de  carn morta. Afortunadament havien tengut la precaució d’immobilitzar i emmordassar els cans de càrrega, per por que l’atmosfera amenaçant els fes atacar. Tot i que es trobaven ben amarrats es remogueren i gemegaren, inquiets, intentant fugir.

 Al principi es tractava de bubotes, embalums negres que es percebien fora de la bombolla lluminosa de la caravana. Però a mesura que s’hi endinsaven més i més, la seva densitat augmentà fins al punt de tenir-los a menys d’un braç de distància. Els passadissos es trobaven cada vegada més atapeïts d’aquelles figures idiotes i de mirada perduda que deambulaven, seien o duien a terme activitats absurdes. Les seves esfereïdores figures revelaven membres asimètrics i diferents tipus de pell, com si haguessin estat muntats de manera atabalada a partir de retalls de molts cossos diferents.

- Per algun motiu, – li havia explicat Gabros en una ocasió – els fills de la Terminal tenim més facilitat que els Gent a l’hora d’aprendre els seus idiomes. Tot i que molts d’ells parlen el nostre (tots els zombs i homúnculs parlam el mateix quan despertam), aquells pobles més allunyats de les Zones Fosques y més envoltats de Gent poden no saber-ne gens… Així que és important que aprofitis bé aquesta habilitat! 

No tardaren en trobar complicacions en el camí, ja que al cap de poc més d’una jornada, acamparen abans del que era comú. Prendrien una drecera que els evitaria bastant temps, però que requeriria la feina de tots: davant seu s’estenia  un acantilat, el fons del qual era engolit per les ombres. Establint bons suports en determinats indrets, segons explicà el beloni, en dos dies salvarien la distancia que d’altra manera haurien de fer en més d’una setmana. Afortunadament, i en previsió d’aquesta ruta, havien fet una bona provisió de cordes i demés material necessari al darrer poble d’Hibetria, abans de trobar-se amb Gabros i Sadín.

 - No negaré que la tasca conté cert perill – declarà Guardre – però no és res que no pugui fer-se. Si tothom compleix amb la seva tasca i ho fa com toca, ningú en sortirà malmès.

 Es repartiren les tasques i el campament entrà en plena efervescència. Després de la monòntona tranquilitat de les darreres jornades, qualsevol novetat era benvinguda.

 Sadín s’encarregava d’ajudar en la preparació de la vimassa, una fusta llarga i prima que, entrunyellada, servia per a fabricar des de carros a llances. En aquest cas, es faria servir per a fer les carcasses que havien d’anclar a terra per a reforçar les corrioles.

 Segons aprengué, car ella seria una de les tres persones que durien a terme la tasca, la vimassa verda podia ser malejable si se l’amarava abans amb certa infusió d’olor agre i penetrant. Una quadrilla de cilicis donarien forma a les varilles i els boris i Gabros s’encarregarien d’anclar-ho i assegurar les cordes.

 Tothom es prengué la tasca amb consciència, sabent que qualsevol error podia ser fatal. Els caps de la caravana es dedicaren a supervisar les obres i a inventariar i decidir l’ordre dels viatges mentre les tres estructures s’anaven alçant poc a poc, il·luminades pels llums d’oli. Al vespre, la feina ja s’havia acabat i tothom devorà el sopar amb delit. El descens, es decidí, es fariael dia següent.

 - Avui vespre descansarem i ens assegurarem de la vimassa sigui ben seca. Demà ens espera un altre dia feixug, així que aprofitau bé aquestes hores de son – els digué Guardre abans de retirar-se.

 L’endemà es realitzà el perillós descens, començant per un contingent d’homes armats per a assegurar el terreny i seguit pels carros i les mercaderies. Es donaren alguns moments complicats, com el descens dels cans o quan una de les carcasses cedí i gairebé es desplomà a la negrura amb la seva càrrga, però gràcies a la bona coordnació dels grups i la feina dura no s’hagué de lamentar cap desgràcia. Finalment es demuntaren dos dels enginys i el darrer grup davallà amb ells.

 El complicat descens els dugué tota la jornada, així que acamparen allà mateix, exhaustos però contents. Havia estat una tasca dura, però s’havien estalviat un llarg camí de perills incerts aguaitant en les ombres. 

—

A Sadín l’assignaren com a ajudant d’Estaun, esclau llibert que ostentava el càrrec de cap d’intendència i del servei. Es tractava d’un home fibrat, endurit per una vida de treball constant i dur. Els cabells grisos i les arrugues del seu front ample, el delataven com algú que ja va allunyant-te de la joventut any rera any, però en aquells ulls grisos hi brillava sempre una flama d’energia i vitalitat. Vestia només una capa vella, que no amagava l’enorme cicatriu que li travessava un pit i l’havia deixat sense mugró. D’un cinturó de corda penjava sempre un àbac, que manejava amb gran soltura i amb el que compatibilitzava totes les entrades i sortides de la caravana, ja fossin els salaris dels soldats, les racions de menjar o mercaderies i altres bens.

Tot i el seu posat inicial, esquerp i brusc, Sadín aviat descobrí que en la intimitat es convertia en un company simpàtic i comprensiu. Vivien al mateix carretó i passaven molt temps plegats. Li ensenyà com funcionava la distribució de vitualles i a cuinar, així com a cosir o reparar estris i roba. L‘amabilitat d’Estaun, però, desapareixia quan s’investia del seu càrrec i havia d’ordenar una o altra tasca o bé castigar insubordinacions i feines mal fetes. Era exigent i inflexible, però coneixia prou bé als seus homes com per a saber què podia esperar de cada un d’ells.

Només en els moments de debilitat i nostàlgia parlava de la seva vida passada, però no feia preguntes, cosa que alegrà a Sadín. Una de les seves majors preocupacions era que es descobrís aquell secret que tant li havia aconsellat amagar Gabros.

Tot començà un vespre en que Sadín despertà amb set, i mentre es dirigia cap al barral sentí xiuxiuejos provenint de darrera un dels carretons. Encuriosida, guaità per a veure Estaun assegut amb els ulls tancats i la boca movent-se en el que semblava una inaudible lletania. Tenia els braços allargats i els palmells de les mans lliscant un amb l’altre, de manera que el disc d’os que en penjava amb un fil girava d’un costat a l’altre. Obrí els ulls de cop i les seves mirades es creuaren. Potser la zomb s’havia delatat amb algun moviment sobtat, o bé l’oració havia acabat. Fos com fos, la convidà a acostar-se amb un moviment de cap.

Amb certa nostàlgia li parlà de la seva infantesa a Cartidia, de com la seva família havia estat arrasada per la guerra, i ell venut com a esclau a un comerciant olmà quan era encara un nin. Poca cosa recordava d’aquells temps, però el que més el confortava era la religió, la fe dels seus avantpassats.

- La nostra és una religió estranya per als olmans i molts altres pobles dels nivells inferiors, però es tracta d’una fe ancestral, molt arrelada al segon nivell i en moltes zones del tercer. Per a nosaltres, tots els déus tenen una doble faceta, en la que es representa la seva naturalesa dual. No a totes bandes s’adoren els mateixos déus ni amb el mateix nom, és clar. Els salvatges lustrem, per exemple, conserven un panteó i costums molt més antigues que als pisos inferiors. I dins els cartidis mateixos, els rassa i els calim també tenen diferents perspectives i costums, encara que els panteons son més semblants.

- I tot això ho recordes de quan eres nin?

- Els viatges amb el meu antic amo em permeteren mantenir cert contacte amb la fe i les terres dels meus avantpassats. Fins i tot vaig poder aconseguir aquesta imatge de Resca, déu de les rutes i els camins – li allargà el medalló i sadín pogué comprovar que es tenia un rostre gravat toscament a cada costat. En essència els trets eren iguals, tot i que els detalls els diferenciaven. -

- E’Resca és el Protector dels Viatgers i els nòmades, – prosseguí Estaun – mentre que M’Resca és el Perill que S’amaga entre les Ombres. Ara li estava demanant al primer que ens oferís una ruta tranquil•la, i al segon que mantingués els seus monstres lluny de nosaltres. És necessari que els dos se sentin afalagats, ja que son la mateixa entitat. Si alabés més a un que a l’altre, l’agraviat podria sentir-se gelós i castigar-me.

- I com és que ho fas a aquestes hores i a les fosques? Qualsevol diria que ho fas d’amagat!

- Bé, podriem dir que m’estim més no tenir gaire public. Un dels caps de la caravana és beloni, ja saps, el poble elegit de Pelegrí – i veient que Sadín no entenia el que volia dir explicà – Els belonis tenen un déu, que és semblat a Resca, tot i que no és dualista. El seu nom és Pelegrí, protector dels camins i dels viatgers, de ben segur que en des haver vist algun altar als camins d’allà davall – Sadín assentí, alleugerida. Aquell home no sospitava que mai no havia vist els passadissos inferiors. – Es consideren el seu poble elegit, supòs que per ser nòmades, i tot i que accepten el culte dels demés déus, se senten gelosos d’aquells “suplanten” al seu protector. Així que ja ho saps: no ens hem vist i no hem tengut aquesta conversa. Ara me n’aniré a dormir, que falten poques hores per a aixecar el campament i no hem de dur son enrere.

El to imperatiu d’Estaun no admetia ninguna discussió. Els dos es retiraren en silenci cap als respectius sacs de dormir, però li costà agafar el son. El seu cap bullia amb tota la informació que havia d’assimilar. Alguns dies més tard, Sadín trobà un moment per a parlar a soles amb Gabros sobre aquesta conversa.

- Els déus son molt important pels Gent, però has d’anar alerta a que no t’embullin! Cada poble, cada grup, té els seus, tot i que moltes vegades siguin els mateixos amb diferents noms. Per altra banda, de vegades amb un únic nom es refereixen a més d’una entitat.

- Vols dir com Estaun? Els déus dualistes?

- No exactament. Normalment els déus tenen una àrea de poder o influència, així com uns gustos i costums concrets. Però en alguns casos, amb el nom d’un mateix déu els Gent actuen de la manera més estranya i contradictòria, el que em duu a pensar que en aquests casos anomenen a dos déus amb el mateix nom.

Veient la cara d’incomprensió de Sadín continuà:

- Et posaré un exemple: Ara deu fer uns dos segles un eremita, un home sant, sortí d’una fosca ralimana il•luminat per un déu que se li havia parlat. Parictetes (que és com es deia l’eremita), parlava de Lebos, un déu de pau i amor, capaç d’esborrar els pecats d’aquells que es penedissin de les seves faltes i acollir a tothom sota la seva protecció, sense distinció de sexe, orígens ni passat. Proclamava també que els Gent que els seguissin s’havien de considerar germans, ajudant-se uns amb els altres ja fos amb llimosnes o accions i els exhortava a proclamar la seva glòria i aconseguir més adeptes pel nou missatge de felicitat.

» Molta gent l’escoltà i escampà el seu missatge, poc a poc anà fent seguidors entre els senzills pagesos i jornalers amb els que parlava. Al cap de molts temps, quan ja era un ancià, Necade, el poderós governador d’una de les províncies ralimanes l’acollí sota la seva protecció i li demanà que l’il•luminés, a ell i els seus fills, amb les sàvies paraules de les que parlava tota la província. Així, Parictetes passà els darrers anys de la seva vida instruint en el missatge de l’amor diví a homes poderosos com ho havia fet en el passat amb els més humils, convençut que així podria fer que tots fossin germans. Durant gairebé un segle, el missatge d’amor de Lebos s’estengué per la província, atraient a nobles, pagesos i esclaus i conquerint els seus cors

» Però quan Tarsó, net de Necade ascendí al poder, féu pública la seva intenció d’expandir el missatge del ja difunt Parictetes a la resta de la república ralimana. Es declarà el seu successor espiritual, intèrpret suprem de Lebos i líder dels seus seguidors. Comptava amb el suport incondicional de milers de conversos, i després d’una ràpida purga als seus territoris, començà una guerra santa que anegà de sang els passadissos del tercer nivell. La guerra civil sacsejà profundament el país i les seves repercussions s’entengueren més enllà de les seves fronteres. En un dels bàndols es castigava salvatgement a aquells que es negaven a adorar a Lebos, mentre que a l’altre eren precisament els seus partidaris els que eren ajusticiats amb por i ansies de venjança. Al cap de cinquanta anys fraticides, la pau tornà a la exhausta república ralimana, però a un preu ben car. Encara avui en dia el simple fet de pertànyer a la religió Lebosiana es castiga amb la mort.

- I no podria ser tot una juguesca dels nobles que es revoltaren posant com a excusa una qüestió de fe? Simplement devien trobar-se en una situació avantatjosa.

- No dic que no hi hagi part de raó en el que dius, però no et quedis només amb això. La naturalesa del comportament dels Gent és massa complexa per a quedar-te només amb un detall. Pensa que les provincie de les que t’he parlat eren una amalgama de cultures i nivells socials: pagesos fasis, tsarindons i nemecis, nobles ralimans i sartunides, colons ralimans i dardinencs i esclaus de tots els racons de La Terminal. Què podia unir-los per a que representassin una autèntica amenaça per la metròpoli ralimana? Només la fe, la creença comú en quelcom superior, un déu, que els acceptava a tots per igual i que els acolliria en el seu sí…

»Però jo em deman, quin déu era aquest Lebos? Aquell déu bondadós i inofensiu del que parlava Parictetes? O el tirà que donà força a un exèrcit i en nom del qual moriren milers de persones? El primer aconseguí el miracle d’unir en el seu sí a tots els que l’accpetéssin, ja fossin nobles, o esclaus. Per la seva banda, el segon donà als seus la força necessaria per a posar en perill durant un lustre a la principal potència militar de l’època. Sense cap dubte Estaun o els dualistes dirien que es tracta d’un únic déu, i que cada fet representa una de les seves facetes. Aquells que no son dualistes, com els propis ralimans o lebosians, potser ja ho tendrien més difícil d’explicar…

- Això que em contes és terrible! Així, com saben els Gent a qui adoren? Com poden estar segurs de que es dirigeixen a qui pretenen fer-ho?

- Crec que no els importa gaire, mentre puguin dirigir-se a algú. Simplement t’he contat això perquè recordis que els fets d’uns en nom d’un déu, no t’han de dur a condemnar-ne d’altres a priori. Com pots veure, no tenen perquè seguir les mateixes costums. Una altra cosa és que vagis alerta fins a veure les seves intencions, però crec que això és aplicable a tots els gent… especialment per la teva condició.

Parlaren una estona més i finalment Gabros hagué de marxar. Sadín es quedà pensant en tot el que havien parlat i en el que trobaria més avall. Sospirà, hi hauria algun déu per a ella?

—

Una escena dura que, en un diàleg de cinc minuts, et fa pensar durant hores i que et recorda les teves pròpies debilitats.

No vull entrar entrar aqui en si aquesta aquesta vaga s’hauria d’haver convocat abans o si els sindicats la fan per compromís. Però crec que no està de més asseure’s de tant en tan a reflexionar en la realitat en que vivim, i en com de dificil és adonar-se d’un fet: és molt millor treballar, ara que podem i estam bé, en mantenir els drets que tenim, que no pas recuperar-los de nou quan la desidia i el meliquisme ens hagin permès renunciar a ells per la peresa d’un dia o el sou d’un altre.

Darrerament es palpa molt aquest passotisme contra-políticament correcte de “bah, perdre un dia de sou per a què? Si amb els 30 anys que tenc, en arribar a la jubilació hauran canviat la llei 10 vegades” (sense pensar que si tothom pensa com ell, en arribar a la jubilació estarà 10 vegades pitjor) o bé de “no, no faig comptes seguir el joc a aquests sindicats venuts” (sense adonar-se que amb la seva postura no perjudica als sindicats, sino a ell, als seus fills, als seus pares i a tots els que l’envolten). Tothom és molt lliure de tenir les seves opinions, jo també tenc les meves al respecte de com van les coses, i els que em coneixeu sabreu que no em consider precisament una persona amb “mentalitat de partit”. Simplement crec que hem de ser prou valents com per a mirar les coses amb una mica de perspectiva i veure a qui beneficien o perjudiquen les accions que, de vegades, prenem molt alegrament.

Al final, hi haurà mil motius diferents pels que la gent anirà demà a la vaga i mil motius més pels que no hi aniran. Cada persona és un món i no em ficaré en les seves vides de les que poc puc saber. Tot i axí, sé que moltes de les que esquirolejaran s’aniràn queixant després pels passadissos, cafeteries i rotllanes, pensant que així sí que s’arreglarà el món o lamentant-se que no té solució. El que és cert és que això no ho arreglarà cap heroi ni messies en dos dies, com ens mostren a les pel·lícules. No, a la vida real qui aconsegueix les coses son les masses unides, encara que després es posi la medalla un o l’altre. Citant l’escena anterior “si no estamos juntos nos joden”.

Ja sé que tot això té molts matisos, i en cap moment els he volgut negar. Si no he profunditzat més en els diferents temes dels que parlava és perquè, com sempre, la realitat és massa complexa per a una conversa informal com aquesta. Si voleu algun monogràfic en concret ja m’ho fareu saber

Ufff! Crec que m’ha sortit una bona parrafada. Ho he tornat a llegir i em fa la sensació que he estat divagant una mica…

Salut i fins aviat!

 La seva primera visió del grup  havia estat la d’un munt de cares alienes que en el seu pensament definia amb un únic concepte: els Gent de la caravana. Ben aviat s’adonà, però, de les relacions que en regien el funcionament quotidià i que separaven a aquelles persones en diferents categories. Estava clar que el poder era ostentat per uns pocs, mentre que la resta obeïen sense problemes. Concretament distingí a dues figures que prenien totes les decisions que feien referència a la caravana, mentre que una tercera, tot i que supeditada a ells, dirigia als guerrers. Cada un dels cinc carros era estirat per un grup d’enormes cans de càrrega i custodiat per sis homes armats (quatre als costats i dos a dins) i dos més que feien de servents, i dels que més tard sabé que eren esclaus. En certa manera, comprengué de manera instintiva el fet que uns pocs comandessin a la majoria, tot i que el fet de saber coses que mai no havia après li continuava creant una sensació incomoda. El concepte de l’esclavitud ja li fou més mal d’entendre.

 - Aquesta és una bona manera de veure el que pots trobar-te allà davall – Li havia explicat Gabros quan li parlà del tema -. No totes les societats son així, però pots anar-te fent la idea dels papers de força i submissió naturals dels Gent i de com comportar-te amb ells.

 Durant aquest temps no parlà gairebé amb ningú més que Gabros (quan les seves obligacions els ho permetien) qui es dedicava a contar-li coses d’aquell món tan estrany i familiar a l’hora.

 Així sabé que a la caravana, hi podia trobar Gent d’almanco quatre pobles diferents. En primer lloc estava Stanishap, el mercader corpulent, que segons Gabros procedia segurament de Sistripia, una ciutat estat situada al tercer nivell. Vestia un tapall, una gran faixa blava i uns ostentosos collars d’os amb incrustacions de bronze. La seva escorta eren cilicis, un poble de pèl roig i d’ulls rasgats que habitava unes poques zones aïllades del mateix nivell i que tenien fama de braus guerrers. Tatuaven el seu cos amb símbols estranys i eren especialment hàbils en l’ús de la fona.

 Guardre, l’altre comerciant, era de complexió petita i fibrosa duia els cabells recollits davall d’un llanguíssim turbant que no es llevava mai i que el caracteritzava com a beloni. Vestia una gruixuda capa escarlata i una faldilla del mateix color blau fosc dels seus ulls. Els seus soldats, d’aspecte marcial i altiu, eren boris. Vestien armadures de cuiro endurit, un tret característic del seu poble, i manejaven pesades armes d’os. Eren poc xerradors i tenien tendència a mantenir-se separats dels demés. Gabros li explicà que eren un poble de gran tradició guerrera i que tenien fama de ser combatents durs i amb un fort codi d’honor, el que els convertia en uns mercenaris molt cercats: una vegada que es comprometien amb un pacte no el rompien mai, “encara que una vegada que aquest expira”, afegí, “ja no senten cap tipus de lligam amb el seu antic contractant!”.

 Curiosament, Gabros collà més amb aquests darrers, ja que coneixia el seu país i la seva llengua i ells el respectaven per la seva força. Així, s’assabentaren de que la caravana venia d’Hibetria, que en contra del que pensava l’homúncul quedava a quatre jornades del lloc on s’havien trobat amb ells (en veure com de desorientat havia estat quan s’endinsà amb Sadín a la Fosca, es negà a acceptar-ho, tractant-los d’exagerats i mentiders encara que al final s’hagué de enviar les seves pròpies paraules).

 Inicialment havia estat una caravana molt major, dues concretament.  Stanishap era un aventurer emprenedor que, arruïnat a causa de la guerra, havia decidit reunir el poc que li quedava i llançar-se a explorar noves rutes comercials en aquella terra inhòspita i perillosa.

 Per la seva banda, Guardre era beloni,  un poble nòmada dedicat principalment al comerç. Les seves caravanes recorrien les Grans Fosques de gairebé tots els nivells, pel que tenien fama de conèixer tots els secrets d’aquests lloc misteriosos: passadissos desconeguts, perills, oasis… Òbviament això els havia fet objecte de llegendes i suspicàcies per part de molts pobles que, no obstant, seguien donant-los la benvinguda a ells i als productes exòtics que duien de terres llunyanes. El seu grup, concretament, eren les restes d’una caravana molt major, una expedició fallida al primer nivell en recerca de rutes, tresors i altres llegendes que, de la mateixa manera que per a Stanishap, havien resultat ser perilloses fantasies que gairebé els havien aniquilat.

 S’havien conegut a Vaucuvua, un inhòspit llogaret de la difusa frontera entre el primer i el segon nivell, després d’haver sobreviscut a la perillosa travessia d’anada, i decidiren tornar plegats per a poder tenir alguna possibilitat de sobreviure a la tornada. Així, la caravana tornava penosament cap a les zones habitables amb els pocs productes de valor que havien pogut aconseguir i que tan cars els havien sortit: fils de metalls variats, algunes espècies exòtiques de fongs secs i artefactes curiosos i d’utilitat desconeguda recuperats dels mateixos inferns, a més d’alguns productes de manufactura Gent obtinguts dels pobles bàrbars i perillosos amb els que havien pogut comerciar: armes d’os, pells treballades i algunes grotesques estàtues d’ídols primitius.

A Sadín li cridaren l’atenció uns enormes embalums allargats que carregaven dos dels carros. Gabros li explicà que es deien àmfores i es feien servir per a transportar líquids. El material del que estaven fetes era molt comú a La Terminal, i l’anomenaven calisaça o ceràmica tosca. S’extreia del calís, un fong que vivia em grans colònies, i es feia servir per a fer des d’escudelles a gerres i àmfores. Aquelles en concret segurament durien algun vi o beguda alcohòlica pròpia d’Hibetria, molt demandades als nivells inferiors pel seu exotisme.  

 - Però, tanta gent hi ha allà davall? – Li havia demanat a Gabros quan aquest li havia explicat que aquelles mercaderies (i totes les de les demés caravanes) possiblement passarien a mans d’altres comerciants que les distribuirien per tota La Terminal.

 - No pots ni imaginar-t’ho! Sembla que el món no s’acabi mai, i vagis on vagis, molt possiblement hi trobis algú vivint.

 - Oh! – Va ser tota la resposta de Sadín, que quedà d’allò més pensativa.